Inici > Lluites > Enterreu el meu cor a Wounded Knee

Enterreu el meu cor a Wounded Knee

22 Setembre 2009

EnterradAmb aquest llibre d’investigació, el bibliotecari de la Universitat d’Illinois, Dee Brown, va airejar amb tot detall una de les pàgines més brutals i controvertides de la història nord-americana. La seva trama la constitueixen les campanyes contra apatxes, sioux, xeiens i altres tribus autòctones dels Estats Units, la reclusió de les mateixes en reserves on, tot just, tenien mitjans de subsistència, així com el seu progressiu i sistemàtic extermini. La major quantitat d’informació correspon al període que va de 1860 a 1890, una època d’increïble, d’impensable violència i cobdícia emparada per la famosa destinació manifesta que ja deixava entreveure les seves ocultes motivacions d’expoli, i que van originar la desaparició d’un poble que va demostrar mil i una vegades el seu sincer desig de pau i de compartir les seves terres. Més que un llibre, és una joia.

La frase “Destinació Manifesta” va aparèixer per primera vegada en un article que va escriure el periodista John L. O’Sullivan, en 1845, a la revista “Democratic Review” de Nova York. Al seu article, O’Sullivan explicava les raons de la necessària expansió territorial dels Estats Units i donava suport a l’annexió de Texas. Deia: “el compliment de la nostra destinació manifesta és escampar-nos per tot el continent que ens ha estat assignat per la Providència per al desenvolupament del gran experiment de llibertat i autogovern. És un dret igual al que té un arbre d’obtenir l’aire i la terra necessaris per al desenvolupament ple de les seves capacitats i el creixement que té com a finalitat”.

Aquest magnífic reportatge de Dee Brown desvetlla sense embuts l’essència del famós “destinació manifesta”: la traïció, l’expoli i la mort. Està ple d’anècdotes significatives i textos històrics excepcionals. Estan les declaracions reals dels principals caps indis.
Com deia Llop Groc, un indi de la tribu dels nez percés: “Els blancs van contar només una part, la que els venia de gust. Van dir moltes coses falses. Només les seves millors proeses, només els pitjors actes dels indis; això és el què ha contat l’home blanc”.

Dee Brown (1908-2002),va publicar Enterreu el meu cor en Wounded Knee. Història índia de l’Oest americà, per primer cop en anglès en 1970, i l’editorial Turner la va reeditar a l’estat espanyol el 2005.

De totes maneres no és un llibre fàcil de trobar. Potser calgui buscar en les llibreries de la xarxa, en els llibres de segona mà (per exemple iberlibro.com)

Allò que va succeir el 29 de desembre de 1890 en Wounded Knee ha estat relatat en infinitat d’ocasions. Constituïx, de fet, una referència ineludible en qualsevol cronologia o història dels Estats Units . Aquell dia, almenys cent cinquanta sioux –alguns autors parlen de gairebé tres-cents–, homes desarmats, dones i nens, van ser abatuts per un destacamento del Setè de Cavalleria en les proximitats del rierol de Wounded Knee, en territori de Dakota. Poc abans, no gaire lluny d’allí, a Standing Rock, el cap Sitting Bull havia mort d’una bala al cap quan la policia índia intentava detenir-lo i posar fi a una manifestació de la misteriosa “dansa dels esperits”. El joc de miralls portava necessàriament al record altra massacre, la de Little Big Horn, en el veí territori de Montana, en 1876, que va segar la vida del general Custer i molts dels seus homes, pertanyents a aquell mateix mític regiment. Entre l’una i l’altra data, la situació havia fet un tomb que es preveia definitiu. Wounded Knee simbolitza la conclusió de les denominades “guerres índies”. La frontera de l’Oest va desaparèixer en 1890 i els indis, com els en altres temps abundants búfals dels prats, fonament de la seva economia i de la seva cosmología, es van convertir llavors en una espècie en real perill d’extinció. Només una petitíssima part d’ells sobreviurien confinats a les reserves. El bestiar boví i l’home blanc passarien a ocupar aquelles terres.(Jordi Canal)

Buscant en la xarxa hem trobat aquest comentari d’un lector del llibre. Té la seva gràcia. No s’estiguin.

Qui no coneix la conquesta de l’Oest? Tots hem vist en cinema o televisió innombrables històries sobre els emprenedors homes i dones que, a la recerca de terres per conrear, pastures per al bestiar o or, viatjaven amb els seus estris a través de milles i milles fins trobar el lloc adequat i allí edificar les seves cases, conrear les seves terres, crear pobles i construir mines. Amb el temps va arribar el ferrocarril, que travessava prades infinites i va ajudar al progrés d’una gran nació coneguda com els Estats Units d’Amèrica.En la història d’aquest país no falten heroiques referències als valerosos soldats que van lluitar contra els salvatges indis que, sense pietat alguna, assassinaven colons. Com no recordar el general Custer que va morir amb les botes posades i les ocasions en què tot estava perdut fins que, de sobte, arribava el Setè de Cavalleria i salvava als “bons”. És veritat que ara és incorrecte dir indis, es diuen indígenes americans, també és cert que ells estaven allí quan van arribar els primers europeus, però perquè es resistien al progrés? Eren salvatges, caminaven gairebé nus per aquí, no tenien cures ni predicadors i vivien en pecat, tampoc explotaven els immensos territoris en els què vivien, ni tan sols utilitzaven diners!

Pel que sembla, quan els pelegrins del Mayflower van desembarcar en la costa del que ara és Massachusets, aviat es van trobar sense aliments i haguessin mort de fam si no hagués estat per uns indígenes que els van trobar i els van donar per mejar gall dindi, d’aquí el seu famós Dia d’Acció de Gràcies. A poc a poc van arribar més europeus que es van trobar amb que els nadius no volien deixar les seves terres, ni tan sols vendre-les, perquè per a ells els diners no significaven res i, a més, la relació que tenien amb els seus territoris era completament diferent a la nostra. La terra, per a ells, no era una possessió sinó el lloc al que pertanyien. La diferència entre la seva conducta i la dels nostres avantpassats conquistadors ens hauria de donar què pensar sobre el que va ocórrer en realitat.

Després de molts anys de visió etnocentrista de les relacions amb els indígenes, en les quals els europeus érem els llests i bons i ells els estúpids salvatges, al final del passat segle van aparèixer autors que es van prendre la molèstia d’escoltar la versió dels perdedors i documentar-se, i van aparèixer obres en les quals es descobreix una història molt diferent. Aquesta és una d’elles.

És un llibre dur perquè mostra la veritat sense adorns ni excuses; en ell ens expliquen, amb dades i referències a documents oficials, com va ser el genocidi que es va cometre als Estats Units contra els primers pobladors del país, especialment durant el segle XIX, i que encara continua tot i que no es parli d’això. La demostració d’això és que els indígenes continuen vivint en reserves a les quals, si ets turista, has de demanar permís per a poder visitar, disminuint en nombre, envoltats en general de misèria i alcoholisme, excepte alguna tribu que ha tingut l’ocurrència de muntar casinos per a homes i dones blancs, en les quals ells no són clients i dels quals estan traient grans beneficis.

El llibre explica com una vegada i una altra es van signar tractats que sempre van incomplir els blancs, malgrat que ocorria sempre, els caps de les tribus no podien concebre que cap dirigent faltés a la seva paraula. També conta com eren els grans caps i guerrers, que només deixaven la lluita quan morien o eren conscients que, si seguien lluitant, només aconseguirien l’extermini del seu poble; per desgràcia, en moltes ocasions aquest era massacrat a pesar de la rendició, i Dee Brown descriu amb detall com van ser les batalles i les massacres.

No és un llibre amable; recorde que, quan va arribar a les meves mans, tenia el costum de llegir sobretot al metro mentre anava a treballar, i en aquest cas vaig haver de deixar de fer-ho i acabar de llegir-lo a casa, perquè em feia vergonya plorar en públic i no podia evitar fer-ho. Però la història de les civilitzacions i els imperis, encara que siguin econòmics, és, per desgràcia, dura i desagradable. Abans de començar a llegir-lo cal preguntar-se què es prefereix, si viure amb tranquil·litat en la ignorància o saber la veritat encara que dolgui. Jo aposto per la veritat.

D’InSurGente

Categories:Lluites
%d bloggers like this: