Inici > Decreixement, Lluites > La cara oculta dels supermecats

La cara oculta dels supermecats

La gran distribució comercial (supermercats, hipermercats, cadenes de descompte) ha experimentat en els darrers anys un fort procés d’expansió, creixement i concentració industrial. Les principals companyies de venda al detall han entrat a formar part del rànquing de les grans multinacionals del planeta i s’han convertit en un dels actors més significatius del procés de globalització capitalista.

supermercat1La seua aparició i desenvolupament ha canviat radicalment la nostra manera d’alimentar-se i de consumir, supeditant aquestes necessitats bàsiques a una lògica mercantil i als interessos econòmics de les grans corporacions del sector. Es produeix, es distribueix i es menja allò que es considera més rendible, obviant la qualitat de la nostra alimentació. Additius, colorants i conservants s’han convertit en quelcom quotidià en l’elaboració d’allò què mengem. Als Estats Units, per exemple, es calcula que, a causa de la generalització del menjar ràpid, cada ciutadà pren anualment 52 quilos d’additius, la qual cosa genera creixents dosis d’intolerància i al·lèrgies. Allò publicitat com “natural” no té res d’ecològic i és resultat de processos de transformació química. La nostra alimentació, lluny del que produeixen els cicles de cultiu tradicionals al camp, acaba desembocant en una alimentació “desnaturalitzada” i de laboratori. Les seues conseqüències? Obesitat, desequilibris alimentaris, colesterol, hipertensió … i els costos acaben sent socialitzats i assumits per la sanitat pública.

Els aliments “viatgers” són una altra cara de l’actual model d’alimentació. La major part d’allò que mengem viatja entre 2.500 i 4.000 quilòmetres abans d’arribar a la nostra taula, amb el conseqüent impacte mediambiental, quan, paradoxalment, aquests mateixos productes són elaborats a nivell local. L’energia utilitzada per enviar uns enciams d’Almeria a Holanda, per exemple, acaba sent tres vegades superior a la utilitzada per cultivar-la. Ens trobem davant d’un model productiu que aboca a la uniformització i a la estandardització alimentària, abandonant el cultiu de varietats autòctones en favor d’aquelles que tenen una major demanda per part de la gran distribució, per les seues característiques de color, mida, etc. Es tracta d’abaratir els costos de producció, augmentar el preu final del producte i aconseguir el màxim benefici econòmic.

No debades, segons el sindicat agrari COAG, els preus en origen dels aliments han arribat a multiplicar-se fins per 11 a destinació, existint una diferència mitjana de 390% entre el preu en origen i al final. Es calcula que més del 60% del benefici del preu del producte va a parar a la gran distribució. La situació de monopoli en el sector és total: cinc grans cadenes de supermercats controlen la distribució de més de la meitat dels aliments que es compren a l’Estat espanyol acaparant un total del 55% de la quota de mercat. Si a aquestes els sumem la distribució realitzada per les dues principals centrals de compra majoristes, arribem a la conclusió que només 7 empreses controlen el 75% de la distribució d’aliments. Aquesta mateixa dinàmica s’observa en molts altres països d’Europa. A Suècia, tres cadenes de supermercats tenen el 95,1% de la quota de mercat; a Dinamarca tres companyies controlen el 63,8%; i en Bèlgica, Àustria i França unes poques empreses dominen més del 50%.

Una tendència que es preveu encara més gran en els propers anys i que es visualitza molt clarament a partir del que s’ha vingut a anomenar la “teoria de l’embut”: milions de consumidors per una banda, milers de camperols de l’altra i tan sols unes poques empreses controlen la cadena de distribució d’aliments. A Europa, es comptabilitzen uns 160 milions de consumidors en un extrem de la cadena, uns tres milions de productors en l’altre i, en mig, unes 110 centrals i grups de compra controlen el sector. Aquest monopoli té greus conseqüències no només en l’agricultor i en el consumidor, sinó també en l’ocupació, en el medi ambient, en el comerç local, en el model de consum.

Però existeixen alternatives. En un planeta amb recursos naturals finits és imprescindible portar a terme un consum responsable i consumir en funció del que realment necessitem, és a dir, combatre un consumisme excessiu, antiecològic i superflu. En la pràctica, ens podem abastir a través dels circuits curts i de proximitat, en mercats locals i participar, en la mesura del possible, en cooperatives de consumidors de productes agroecològics, cada vegada més nombroses a tot l’Estat, que funcionen a nivell Barrial i que, a partir d’un treball autogestionat, estableixen relacions de compra directa amb els pagesos i productors del seu entorn.

Així mateix cal actuar col·lectivament per establir aliances entre diferents sectors socials afectats per aquest model de distribució comercial i per l’impacte de la globalització capitalista: camperols, treballadors i consumidors, dones, immigrants, joves … Un canvi de paradigma en la producció, la distribució i el consum d’aliments només serà possible en un marc més ampli de transformació política, econòmica i social, i per aconseguir-ho és fonamental l’impuls d’espais de resistència, transformació i mobilització social.

Esther Vivas és membre del Centre d’Estudis sobre Moviments Socials (CEMS) Universitat Pompeu Fabra

Categories:Decreixement, Lluites
  1. Encara no hi ha cap comentari.
  1. 1 gener 2011 a les 0:40

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: