Inici > Lluites > Anarquisme i nacionalisme

Anarquisme i nacionalisme

Un dels temes més tractats en l’actualitat és el nacionalisme. Disposem de gran quantitat d’informació, textos i debats des de moltes perspectives, però no obstant això, relativament poc des de l’entorn anarquista, on normalment, en lloc d’argumentar i debatre s’usa la resposta fàcil, es redueix tot a quatre frases fetes i en ocasions s’adopta la postura del sistema imperant. Es fa necessari, doncs, una anàlisi i debat més a fons sobre aquests temes.

A hom li pot semblar estrany que es tracte això a Cantàbria quan aparentment no es pot comparar la nostra situació a Euskal Herria, Països Catalans, etc … però , tanmateix, aquest debat és també important ací i fins i tot més necessari, i aquesta és una petita aportació al mateix.

La nació i el nacionalisme són conceptes moderns que es van forjant a la primera meitat del segle XIX amb la finalitat de l’antic règim absolutista i teocèntric. La nació i la cultura nacional es revelen per les classes dominants, com el nou medi d’aconseguir cohesió social i legitimar el nou estat.

Fins aleshores els diferents pobles tenien les seues tradicions, costums, història i la parla, en definitiva, la seua cultura, que juntament amb el sentiment de pertinença comunitari, és l’element diferenciador que els defineix com a pobles. Aquesta cultura no anava lligada a un marc de poder estatal. Els nacionalismes assumeixen el paper de crear una cultura estatal homogènia que és la base perquè els oprimits s’identifiquen amb l’estat, amb la nació/estat. La nova cultura i sentiment identitari es basa en alguna o diverses de les cultures populars i és imposada als diferents pobles que puguen conformar l’estat. Aquesta imposició ofega la seua identitat pròpia. Això mateix passa també amb el poble del qual va prendre la cultura popular. Igual que el poble són els oprimits i no els opressors, la cultura estatal no és la popular, és una perversió d’aquesta. La cultura popular neix del poble i viu en ell, la cultura estatal ve del poder i mai podrà ser pròpia d’una comunitat, sempre serà quelcom d’imposat.

Aquest fenomen de cultura estatal “normalitzat” es dóna tant en els nacionalismes que han aconseguit l’estat/nació com en aquells en que aquest només és un projecte. Com a llibertaris hem de recuperar el sentiment comunitari al marge de tot poder i defensar la cultura popular, que beu de la tradició, però també és espontània, lliure i creativa.

En molts dels pobles que avui dia estan oprimits, s’estan desenvolupant lluites d’alliberament nacional. Aquestes lluites es poden diferenciar en dos corrents principals: una nacionalista burgesa i una altra nacionalista revolucionària o socialista. Les diferències dels àcrates amb elles són òbvies ja que ambdues són estatals entre altres coses. Tanmateix, dins de la darrera, sí que hi ha reclamacions i conceptes que estan relacionats amb l’anarquisme encara que amb matisos. Conceptes com sobirania, autodeterminació, independència i com no, l’afany de destruir l’estat espanyol en aquest cas.

La ruptura amb tota forma de dominació és des de sempre una prioritat anarquista. Per tant, proclamar-se independentista i llibertari, no és cap incongruència. Es pot entendre l’independentisme com una altra manera d’articular el discurs anarquista, tan vàlid o fins i tot millor que l’obrerisme. Un independentisme que no trasllade el problema a un marc territorial més reduït sinó que porte la sobirania i l’autodeterminació a l’individu. La lliure organització en base a criteris comunitaris, naixent aquests al nostre àmbit més proper.

Arribats a aquest punt, es pot apreciar una diferenciació entre nacionalisme i independentisme. Les raons d’aquesta diferenciació de termes són diverses:

El perill de l’interclassisme en el nacionalisme. És fàcil de trobar les lluites nacionalistes des d’un enfocament burgès deixant en segon pla o ocultant completament la lluita per l’alliberament social. Això, en definitiva, només significa una defensa dels interessos d’una burgesia enfront d’una altra, fet que no té res de revolucionari ni d’alliberador. La lluita independentista ha d’anar lligada a la lluita social o no serà independentista. Si no és d’aquesta manera, seguirà existint l’opressió que es manifesta no només com a opressió al poble, ja siga aquesta identitària o cultural, sinó també com opressió laboral, repressiva, desenvolupista o pedagògica.

L’estatisme. Els nacionalistes oposen a l’estat opressor (en el nostre cas l’espanyol) la construcció d’un estat nacional que es voria com a propi. No conceben l’alliberament fora de l’estat i de fet, sense eliminació de l’estat encara que aquest siga socialista, no hi ha independència ni alliberament de cap tipus. L’opressió sempre s’ha vist pel poble com quelcom extern i aliè a si mateix. Per tant, mentre els esquemes repressius perduren, el poble seguirà experimentant la dominació, estarà subjugat. No pot existir doncs, eixa cosa anomenada “estat propi”.

La pretensió de fonamentar la sobirania en una idea de nació justificada en conceptes identitaris com la llengua o la cultura. La sobirania i el dret a secessió són bàsics i no necessiten d’altres pretextos o justificacions. Per tant l’objectiu és basar el projecte col·lectiu no en funció de parla, cultura o origen, sinó en el sentiment comunitari.

Basar-se en reivindicacions socials i no simbòliques. Potenciar l’aspecte proper i comunal davant el simbolisme i mitificació de la nació en què cauen els nacionalismes. Tant això com l’anterior punt, està íntimament lligat amb l’oposició a una cultura estatalista.

Solen cenyir l’alliberament nacional a un marc definit inamovible. Un marc estàtic ofega la independència ja que nega a les unitats més petites la sobirania. El camí a recórrer no és de dalt cap a baix sinó el contrari. És, en la prèvia autonomia total i radical d’allò més petit on resideix la independència. El projecte comunitari, ha de ser quelcom d’obert, solidari i no excloent. La riquesa està en la pluralitat. Aquella gent que se sent part i participa en la construcció de la vida col·lectiva és la que forma el comunitari i en la seua autonomia resideix la sobirania.

Confrontació entre el dret d’autodeterminació i el dret d’autodeterminació dels pobles. El segon d’ells porta encara en el seu interior la dominació. La prèvia independència de les unitats més petites és indispensable per l’alliberament i la independència. Llibertat total dels individus de cada comunitat de pertànyer a un determinat projecte col·lectiu o a un altre.

Un independentisme enfocat des d’una perspectiva llibertària té un gran potencial transformador. És una lluita antiautoritària, antidominació. Duu l’autodeterminació a l’individu. És la lluita per l’autonomia radical, per la sobirania. La lluita independentista i llibertària és el camí cap a la independència total i l’anarquia sense límits.

Publicat a Agitación Rural Fanzine, n º 2. Cantàbria.

De La Haine

Categories:Lluites
  1. Encara no hi ha cap comentari.
  1. No trackbacks yet.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: