Inici > Lluites > L'Anarquisme

L'Anarquisme

platocampanellaBé que Plató, Campanella, Thomas More, Mably i altres autors han estat considerats precursors de l’anarquisme, és William Godwin (1756-1836) el primer dels pensadors que hom pot considerar pròpiament anarquista, car rebutjà l’estat i la propietat privada, i propugnà una societat, a la qual calia arribar sense violències, on els béns serien repartits igualitàriament entre tots els homes. Pierre Joseph Proudhon (1809-64) i Mikhail Aleksandrovič Bakunin (1814-76) són els dos teòrics de l’anarquisme més importants del sXIX. El primer d’ells fou traduït al castellà per Francesc Pi i Margall, i el segon aconseguí a la Península Ibèrica una àmplia difusió a partir de la revolució de setembre del 1868, quan bona part de l’obrerisme català s’afilià a la Primera Internacional. Aquesta tingué dirigents de gran prestigi, com Rafael Farga i Pellicer, Anselmo Lorenzo i Francesc Tomàs.
godwin
El bakuninisme exigeix la col·lectivització dels mitjans de producció, condemna tota mena d’estat, que considera instrument d’opressió social, i rebutja la idea marxista de construir un partit polític de la classe obrera. En el si de la Primera Internacional, el bakuninisme s’enfrontà amb els partidaris de Marx i en fou exclòs. També a la Península Ibèrica es produí una escissió, i mentre un nucli internacionalista de Madrid (la Nueva Federación Madrileña, dirigida per Pablo Iglesias, Mesa i els germans Mora) adoptà el pensament marxista i fou el nucli inicial del Partido Socialista Obrero Español (fundat legalment el 1888) i de la Unión General de Trabajadores, l’obrerisme català es mostrà partidari de l’anarcosindicalisme. En l’últim terç del sXIX les idees de Max Stirner tingueren un cert ressò en els medis intel·lectuals, però foren Kropotkin i Malatesta els qui més influïren en el món obrer.moro

A la Península Ibèrica, el moviment anarquista tornà a la vida pública el 1881, en constituir-se un govern Sagasta, i fundà la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE), dirigida des de Barcelona per Antoni Pellicer i Paraire, Francesc Tomàs i Josep Llunas i Pujals. La FTRE, en un principi d’ortodòxia bakuninista, es dividí en dos corrents: el primer i més important, l’anarcocol·lectivista, tot seguint mablyBakunin, assenyalava la necessitat de constituir sindicats obrers, encarregats de lluitar per aconseguir millores immediates per a la classe obrera i de combatre per crear una societat sense classes, on la propietat estaria en mans de les col·lectivitats obreres (socialisme col·lectivista) i en la qual cada individu produiria segons la seva voluntat i rebria segons el seu treball (aquesta tendència era majoritària a Catalunya); el segon corrent, l’anarcocomunista o comunista llibertari (comunisme llibertari) —més influït per Kropotkin i Malatesta—, s’oposà a la creació de sindicats, els quals considerava òrgans burocràtics no aptes per a fer triomfar la revolució social, i propugnava la creació de grups d’afinitat ideològica, sense preocupacions de lluita laboral, la missió dels quals era combatre sense treva (emprant en cas de necessitat l’acció violenta) la societat burgesa; l’anarcocomunisme desitjava una societat sense classes on cada persona produiria segons la seva voluntat i rebria segons les seves necessitats (i on tot, mitjans de producció i béns de consum, seria de tots: el comunisme). Aquesta segona tendència, dominant a Andalusia (fets de La Mano Negra; proudhonocupació de Jerez de la Frontera el 1892 pels anarquistes), arribà a tenir força a Catalunya, especialment després del fracàs dels moviments del primer de maig dels anys 1890-93. A Europa, a la darrera dècada del s XIX, l’anarcocomunisme, convençut que ni la propaganda oral ni l’escrita podrien arrossegar les masses cap a la revolució social, predicà la necessitat de la propaganda pel fet (o per l’acte), i homes d’aquesta ideologia realitzaren diversos magnicidis i actes terroristes contra la societat burgesa, seguint l’exemple dels nihilistes russos: bombes a París (a partir del 1893); assassinats de Sadi Carnot, president de la República Francesa (1894), de l’emperadriu Isabel d’Àustria (1898), del rei Humbert d’Itàlia (1900) i del president McKinley dels Estats Units d’Amèrica (1901).

Apaivagada l’onada terrorista, l’anarquisme evolucionà en un sentit anarcosindicalista, però a gairebé tots els estats del món, excepte a l’espanyol, els seus militants passaren a enfortir els moviments socialistes de caire marxista. A l’estat espanyol, els intents frustrats d’aconseguir la jornada de treball de les vuit hores amb les manifestacions del primer de maig (a partir del 1890) aprofundiren les diferències entre anarquistes (partidaris de la vaga general indefinida fins a la consecució de les vuit hores) i socialdemòcrates (que volien portar la manifestació pels terrenys de l’acció legal), al mateix temps que incità el moviment anarquista cap al camí de l’acció directa: atemptats contra els esquirols, petardisme, magnicidis (com els atemptats contra Martínez Campos) i terrorisme indiscriminat (com les bombes del Liceu i del carrer de Canvis Nous de Barcelona), dels anys 1893 i 1896. bakuninLa repressió que l’estat exercí indiscriminadament contra el moviment obrer (especialment el procés de Montjuïc, a Barcelona, el 1896) féu néixer tota una generació d’anarquistes teòrics a Catalunya: Ferran Tarrida del Mármol, Federico Urales (pseudònim de Joan Montseny), Soledad Gustavo, Leopold Bonafulla, Pere Esteve, Josep Prat; a Andalusia, Fermín Salvochea i Pedro Vallina; a Galícia, Teobaldo Nieva, Anselmo Lorenzo i José López Montenegro, aquests dos últims radicats a Catalunya. L’anarquisme, sobretot a partir de la darrera dècada del s XIX, aconseguí una forta influència als Països Catalans, no solament en els medis obrers, sinó també en alguns dels intel·lectuals.

Joan Maragall, l’any 1894, escrivia que a Barcelona l’anarquisme era en l’atmosfera, i que tothom en parlava: revistes, periòdics, llibres, converses. El moviment intel·lectual, sorgit a l’entorn de la revista “L’Avenç”, i el mateix fenomen del modernisme català no s’explicarien sense tenir en compte la influència de l’anarquisme —sobretot de l’anarquisme individualista— en la vida catalana. Tanmateix aquesta influència en el món intel·lectual català desaparegué gairebé del tot amb el triomf del noucentisme mentre restà forta i predominant en el món obrer (moviment llibertari, sindicats, ateneus, periòdics, edicions, etc). La crisi en què caigué l’obrerisme anarquista en l’etapa terrorista fou superada tant a Catalunya com a la resta de la Península Ibèrica, en divulgar-se l’anarcosindicalisme de la CGT de França per mitjà del periòdic barceloní “La Huelga General”. kropotkin1En 1910-11 fou fundada a Barcelona la Confederació Nacional del Treball (CNT), la més important de les organitzacions obreres que al món s’han declarat partidàries de l’anarquisme. La CNT propugnà l’acció directa i la vaga general com a mitjà d’aconseguir la revolució social, i en els seus congressos del 1918 i 1919 adoptà la teoria del comunisme llibertari, al mateix temps que reestructurava l’organització sobre la base dels sindicats únics, posant fi al societarisme basat en els sindicats d’ofici. En el congrés de Berlín (desembre del 1922 a gener del 1923) fou reconstituïda una Associació Internacional de Treballadors, de tipus anarquista, que reivindicà el nom de la Primera Internacional, i que tingué poca força. L’anarquisme estricte, que desconfiava de l’actitud possibilista de la CNT, fundà el 1927 la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), en la qual militaren Diego Abad de Santillán, Aureli Fernández, i també Bonaventura Durruti, Francisco Ascaso i Garcia i Oliver, que defensaren la tàctica insurreccional per a prendre el poder i destruir l’estat, sense necessitat de comptar amb els partits polítics de classe ni amb els sindicats. El pustchisme faista (insurreccions de l’alt Llobregat, la Ribera Baixa i la Safor, del gener de 1932, i les de febrer i desembre del 1933) crearen greus dificultats als governs de la Segona República i als de la Generalitat de Catalunya, i suscitaren greus diferències al si de la CNT. Durant la guerra civil, l’anarquisme evolucionà, bé que no en la teoria, sí en la pràctica, i els seus dirigents, tot i seguir manifestant-se apolítics, formaren part dels governs de la República i de la Generalitat, al mateix temps que participaven en l’esforç de la guerra i emprenien una tasca de col·lectivitzacions a Catalunya i a Aragó, que en gran part fou frenada després dels fets de maig del 1937. malatestaEls Països Catalans són l’únic lloc del món on el moviment obrer de signe anarquista es mantingué fortament majoritari sobre el socialista o comunista de qualsevol tendència, fins a l’acabament de la guerra civil de 1936-39, que passà a la clandestinitat o a l’exili. Vençut l’anarquisme a l’estat espanyol el 1939, desaparegut als països socialistes, el moviment ha mantingut influència en alguns països de l’Amèrica Llatina com l’Uruguai, en alguns sindicats minoritaris i medis intel·lectuals del món capitalista, especialment a Suècia, on és editat el periòdic “Arbetaren”. Perduda, a Europa, gran part de la seva component obrera, fou entès, a partir dels anys seixanta, com una reacció defensiva contra l’omnipotència dels estats capitalistes desenvolupats i com una alternativa radical a les limitacions del parlamentarisme burgès i de la democràcia popular. Aquest nou anarquisme es nodrí de certes concepcions hegelianes (H. Marcuse) i àdhuc marxistes, es difongué sobretot en els ambients juvenils, intel·lectuals i universitaris i es manifestà, més que en la lluita sindical, a través d’actituds i moviments antiautoritaris, antimilitaristes, pacifistes, autogestionaris, ecologistes, d’organització inestable i límits poc precisos (provos als Països Baixos, revoltes estudiantils des del 1968 a París, Belgrad, Berlín, etc). Als Països Catalans, les organitzacions llibertàries posteriors al 1939 foren molt actives en la clandestinitat fins que a mitjan dècada dels cinquanta entraren en decadència; des de 1969-70 prengueren el relleu, en certa manera, nous grups de filiació més o menys anarquista (Movimiento Ibérico de Liberación, Grupos de Acción Revolucionaria Internacional i altres) aviat desarborats per la repressióllunas, i, paral·lelament, s’inicià un doble fenomen: la reaparició de les organitzacions històriques (CNT, FAI, FIJL) i l’eclosió (1977) d’una munió de grups i col·lectius entorn d’ateneus llibertaris i revistes alternatives, contraculturals i antiautoritàries (“Ajoblanco”, “Alfalfa”, “Debates”, etc). Des del començament dels anys vuitanta s’observen també diversos intents de síntesi entre l’anarquisme i l’independentisme revolucionari.

Article  a kaosenlared sobre els anarco-fachas

Categories:Lluites
  1. Encara no hi ha cap comentari.
  1. No trackbacks yet.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: