Inici > Lluites > Claus del Procés de Bolonya i les seues principals crítiques

Claus del Procés de Bolonya i les seues principals crítiques

El procés de Bolonya, o procés de convergència europea, és el nom que rep el conjunt de mesures que tracten de configurar l’anomenat Espai Europeu d’Educació Superior (EEES)

Acord General sobre el Comerç dels Serveis (AGCS, 1995)
L’AGCS elaborat per l’Organització Mundial del Comerç (OMC) està considerat l’origen del procés de convergència europea. Pretén “la completa liberalització del mercat dels serveis” (preàmbul) eliminant totes les barreres existents. En aquest context l’educació deixa de ser un dret i es converteix en una mercaderia més, que es compra i es ven. L’AGCS amenaça amb acabar amb el finançament públic al qualificar les subvencions com “efectes distorsionadors en el comerç de serveis” (artícle XV).

Declaracions dels ministres d’Educació
La Declaració de Bolonya (1999), signada per tots els ministres europeus d’Educació i considerada l’inici del procés de reforma, estableix les bases de l´EEES i uns objectius oficials: promoure la mobilitat dels universitaris arreu d´Europa, potenciar una major competitivitat de les universitats europees a nivell internacional, facilitar la integració dels titulats en el mercat laboral i prolongar el període d’aprenentatge “al llarg de tota la vida”.
Aquests principis es van completant amb declaracions bianuals (Praga, Berlín, Bergen, Londres) on es van sumant més estats europeus i de fora del continent.

Lleis estatals i autonòmiques (LOU, LUC,…)
Tot i les declaracions europees, la Unió Europea no té competència en Educació i no pot dirigir formalment el procés (Tractat Constitutiu de la CE, art.149.4) per tant cada estat ha de desenvolupar les seues lleis i decrets. En el cas de l’Estat espanyol trobem la LOU, lleugerament modificada pel govern de Zapatero, un text molt ambigu en relació amb l’EEES, però que ja avança cap a la mercantilització de l’ensenyament, augmentant les competències del Consell Social (amb representació empresarial) (art. 15) i promovent “el finançament privat de l’activitat universitària” (art. 14).
A nivell autonòmic hi ha per exemple la LCSUV al País Valencià o la LUC al Pincipat. Aquesta última al seu preàmbul afirma “les aportacions del Govern de la Generalitat s’han de limitar a l’oferta universitària que es presta amb caràcter no empresarial, en previsió de la liberalització d’aquest sector en el marc de les negociacions en el si de l’Organització Mundial del Comerç.”

Crítica a l´esperit de la reforma
Els crítics amb el Procés de Bolonya consideren que aquest no respon a les necessitats de les universitats públiques ni de la societat, sinó que es tracta d’una reconversió industrial de l’ensenyament superior per complir les exigències de la patronal europea. Des d’aquesta perspectiva la reforma tindria dos objectius principals:
La supeditació dels estudis universitaris a les necessitats del mercat laboral europeu.
La UE necessita fabricar treballadors més barats i flexibles per augmentar la seua competitivitat (Estratègia de Lisboa, 2000). Al llarg del procés els principals lobbies empresarials (ERT, UNICE,…) han pressionat la classe política en aquest sentit. “No es tracta d’insertar la Universitat en el marc de l’Estat del Benestar, sinó d’integrar a la Universitat de manera més decidida en el teixit econòmic i productiu, fomentant l’excel·lència mitjançant la competència” (Circulo de Empresarios de l’Estat espanyol, 2007).

Convertir la Universitat europea en un mercat.
En el marc de l’AGCS s’ha de crear un marcat de productes educatius, ja que es tracta d’un sector amb molts beneficis: el mercat de les universitats europees en el 2005 va moure més de 600 bilions d´euros (Financial Times, 12/09/2005).

El paper de les Universitats
Les universitats són les que finalment apliquen la nova reforma, analitzem alguns dels aspectes de la seua aplicació concreta:

Graus i postgraus
Les actuals titulacions se substitueixen per una estructura de graus i postgrau que els sectors crítics consideren elitista. Els graus tenen un caràcter generalista i pretenen formar treballadors poc qualificats, però flexibles davant les demandes del mercat de treball. Els postgraus en canvi seran d’especialització i en alguns casos necessaris per a treballar (professors, advocats,…). El preu dels postgraus serà com a mínim el doble de car que el de les actuals llicenciatures.

European Credit Transfer System (ECTS)
S’estableix un nou sistema de creditatge que imposa la figura de l’estudiant a temps complet, fent incompatible la possibilitat de treballar i estudiar al mateix temps. Aquest nou ritme de treball, d’aproximadament 36 hores setmanals, parteix d’una teoria educativa del capital humà i imposa una retòrica pseudopedagògica que prioritza les capacitats i competències bàsiques per damunt dels continguts disciplinaris.

Beques-préstec
Les beques a fons perdut desapareixeran en benefici de les beques – préstec, cedides per entitats privades i que s’hauran de tornar amb interessos.

Homogeneïtzació
L’aplicació dels Plans d’estudi ha provocat una homogeneïtzació cultural. A la Universitat de València hi ha dos clars exemples: la marginació de la Història del País Valencià (veure L’ACCENT 141) i la pràctica inexistència de la llengua catalana als postgraus.
extret de La Fàbrica

Categories:Lluites
  1. Encara no hi ha cap comentari.
  1. No trackbacks yet.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: