Inici > Lluites > Abandonar el creixement, abandonar el capitalisme

Abandonar el creixement, abandonar el capitalisme

Des dels seus inicis al segle XVIII, el capitalisme ha estat intrínsecament vinculat al creixement; l’un no s’entén sense l’altre. Per la seva banda, els paradigmes econòmics forjats en contraposició a l’escola clàssica de la ciència econòmica no tan sols no han sabut evitar el parany, sinó que han contribuït indirectament a perpetuar l’obsessió pel creixement en unes societats en què l’augment de la producció ja no contribueix a reduir l’atur (i, per tant, la pobresa), sinó a fer créixer l’opulència i a erosionar el planeta. Només si abandonem el capitalisme podrem sortir de la trampa del creixement.

Si una cosa cal reconèixer al capitalisme és el mèrit d’haver propiciat la millora segurament més pronunciada en el nivell de vida de l’home mitjà dels centres civilitzats de la Terra des dels inicis de la història, fenomen que té lloc a Holanda i Anglaterra al segle XVIII. És aleshores, en el moment en què aquests països comencen a experimentar una millora ferma i persistent en la seva riquesa, quan l’economia es converteix per primera vegada en matèria d’estudi. Però és obligat recordar també que només una molt reduïda part dels habitants del planeta va beneficiar-se d’aquesta millora en les condicions de vida, i que va ser el procés d’acumulació prèvia -possible gràcies al pervers sistema de relacions polítiques de l’Antic Règim- allò que va propiciar-la.

En basar-se en l’acumulació il·limitada i la maximització dels beneficis, el capitalisme és un sistema de producció condemnat al creixement. A més, es tracta d’un creixement desigual, que fomenta la injustícia. La “llei de broze del salari”, un dels principis sobre els quals va fundar-se la moderna ciència econòmica i per tant el capitalisme mateix, postulava que tot augment en els salaris ha d’anar precedit d’un augment en els beneficis (de la mateixa manera que havia estat el procés d’acumulació prèvia allò que havia permès un primer increment del nivell de vida). La relació entre capitalisme i creixement és tan estreta que, quan no pot créixer, el sistema es veu abocat a la crisi. Aquest va ser l’origen de la gran convulsió que va tenir lloc a partir del crac del 1929, crisi que també va ser provocada, en combinació amb l’estancament econòmic, per la generació d’una sèrie de contradiccions internes (excés d’endeutament, bombolla financera).

El keynesianisme, una falsa solució

En aquest context de crisi es comença a prestar una major atenció a la manca de seguretat provocada pel capitalisme. Així, la inseguretat econòmica, que durant molt de temps havia estat considerada com a requisit fonamental d’una producció econòmica creixent i eficient, va deixar pas progressivament a una major preocupació per la seguretat, canvi que es va traduir en l’aplicació d’una sèrie de mesures (seguretat social, subsidis, etc.) que servien per protegir el poder adquisitiu dels consumidors (enfortint d’aquesta manera la demanda agregada interna) i evitar noves depressions. D’altra banda, la gradual difusió de les idees keynesianes va fer que s’imposessin com a principals objectius de la política econòmica a curt termini el creixement i la plena ocupació, per bé que això hagués de significar un endeutament transitori de l’Estat.

Tant les polítiques keynesianes com la planificació estatal implantada des dels anys trenta del segle XX, i ja de manera més estesa a partir de la Segona Guerra Mundial, van propiciar un accentuat creixement econòmic que va generalitzar, als anys seixanta, la societat de consum. Tal com Galbraith va posar en relleu, en aquest nou escenari la preocupació keynesiana per elevar la producció ja no tenia com a traducció una reducció de l’atur, sinó el creixement de l’opulència: incrementar la producció significava augmentar una oferta de béns ja opulenta, i perquè aquesta oferta pogués ser absorbida pels consumidors van generalitzar-se el pagament a terminis i el sistema d’endeutament (que precisament havia estat una de les causes que havien portat al crac del 1929), així com la publicitat.

El més obscè és que aquesta opulència convivia amb la misèria i l’explotació política del Tercer Món. Tal com ho expressava Frantz Fanon, una de les veus referents de la perifèria durant els anys seixanta, resultava ridícul que en l’època de l’Sputnik hi hagués qui és morís de gana. A les ànsies de millora econòmica i d’alliberament anticolonial del Tercer Món s’unia, en els països industrialitzats, la percepció que un món sense fam i sense opressió ja no era cap quimera, sinó una escomesa tècnicament realitzable: tal com postulà Marcuse, estàvem davant del “final de la utopia”. És en bona mesura aquesta percepció allò que explica la radicalització política de finals dels anys seixanta.

Quatre dècades més tard, la situació és encara més preocupant: si bé l’aplicació de polítiques neoliberals des dels anys vuitanta ha anat acompanyada d’un creixement econòmic generalitzat, les desigualtats entre països rics i pobres han augmentat de manera significativa (si el 1960 el 20% d’habitants més rics del planeta disposava del 70% dels ingressos, el 2004 en posseïa el 83%; pel que fa al 20% més pobre, la seva participació en la riquesa ha passat, en els mateixos anys, del 2,3% a l’1,4%).

Sortir de la trampa

Malgrat l’evidència de les xifres, l’equació entre creixement i desigualtat segueix sense atreure l’atenció dels governants. I per bé que algunes de les regles d’or del neoliberalisme han començat a ser qüestionades en l’actual context de crisi -és el cas del mandat del Banc Central Europeu de preocupar-se únicament per la contenció de la inflació, que ha estat qüestionat fins i tot pel mateix president de torn de la Unió Europea, Nicolas Sarkozy-, no és per mitjà del retorn a les polítiques keynesianes -per altra banda poc probable- com aconseguirem pal·liar els efectes perniciosos del capitalisme i el seu germà bessó, el creixement, que ens aboquen a la destrucció del planeta (com ens recorda Latouche, un creixement infinit és incompatible amb un planeta finit).

Per a alguns, la resposta als problemes que tenim plantejats passa per limitar la població mundial. És l’opinió, per exemple, de Jeffrey Sachs, economista i director del Projecte del Mil·lenni de les Nacions Unides entre el 2002 i el 2006, que opina que amb la tecnologia disponible actualment no és possible alimentar els 6.700 milions d’habitants de la Terra sense generar serioses amenaces per al medi ambient. Tanmateix, les evidents restriccions a la llibertat que implica una política malthusiana i els problemes socials que pot generar (el cas de la Xina ens serveix d’advertència) fan que no representi una alternativa a considerar.

Tampoc els avenços tecnològics no constitueixen cap solució. D’una banda, perquè l’eficiència tecnològica dels països rics és parcialment deguda a la deslocalització d’una part de la nostra base industrial als països del Sud. I, de l’altra, perquè sovint un augment en l’eficiència tecnològica té la conseqüència no desitjada de provocar un increment del consum (és el que els economistes anomenen “efecte rebot” o “paradoxa de Jevons”).

Sortir de la trampa implica anar més enllà, implica un canvi radical de mentalitat i l’adopció d’un mode de vida més auster: els problemes que comporta per a l’economia mundial que països emergents i amb una gran població com la Xina o l’Índia vulguin ara alimentar-se de filet -així ho expressava José María Sumpsi, subdirector general de la Fao- evidencien que les pautes de consum dels països rics són insostenibles i no poden generalitzar-se. El primer pas l’hem de donar, doncs, des de les zones del planeta que vivim en l’opulència i el malbaratament, per intentar després que la nostra conducta serveixi d’exemple i puguem construir un sistema productiu que abandoni definitivament l’obsessió pel màxim benefici i l’acumulació il·limitada. La qual cosa vol dir abandonar el capitalisme mateix.

Aquest article forma part d’un dossier dedicat al decreixement, publicat a la revista Illacrua, i ha estat extret de La Fàbrica, on forma part d’un monogràfic i on podeu llegir més articles relacionats.

Categories:Lluites
  1. Encara no hi ha cap comentari.
  1. No trackbacks yet.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: