Quatre frases que fan créixer el nas d'en Pinotxo

Per Eduardo Galeano

1 Som tots culpables de la ruïna del planeta

La salut del món està feta un fàstic. ‘Som tots responsables’, clamen les veus de l’alarma universal, i la generalització absol: si som tots responsables, ningú no ho és. Com a conills es reprodueixen els nous tecnòcrates del medi ambient. És la taxa de natalitat més alta del món: els experts generen experts i més experts que s’ocupen d’embolicar el tema amb el paper cel·lofana de l’ambigüitat. Ells fabriquen el boiròs llenguatge de les exhortacions al ‘sacrifici de tots’ a les declaracions dels governs i als solemnes acords internacionals que ningú no compleix. Aquestes cascades de paraules -inundació que amenaça esdevenir una catàstrofe ecològica comparable al forat de l’ozó- es desencadenen gratuïtament. El llenguatge oficial ofega la realitat per atorgar impunitat a la societat de consum, a aquells qui la imposen per model en nom del desenvolupament i a les grans empreses que li treuen el suc. Però les estadístiques confessen. Les dades ocultes sota la xerrameca revelen que el 20 per cent de la humanitat comet el 80 per cent de les agressions contra la natura, crim que els assassins anomenen suïcidi i és la humanitat sencera la que paga les conseqüències de la degradació de la terra, la intoxicació de l’aire, l’enverinament de l’aigua, l’embogiment del clima i la dilapidació dels recursos naturals no renovables. La senyora Harlem Bruntland, que encapçala el govern de Noruega, va comprovar no fa pas gaire que si els 7 mil milions de pobladors del planeta consumeix el mateix que els països desenvolupats d’Occident, “farien falta 10 planetes com el nostre per poder satisfer totes les seves necessitats”. Una experiència impossible. Però els governants dels països del Sud que prometen l’ingrés al Primer Món, màgic passaport que ens farà a tots rics i feliços, no només haurien de ser processats per estafa. No només ens estan prenent el pèl, no: a més, aquests governants estan cometent el delicte d’apologia del crim. Perquè aquest sistema de vida que s’ofereix com a paradís, fundat en l’explotació de l’home i en l’anihilació de la natura, és el que ens està enmalaltint el cos, ens està enverinant l’ànima i ens està deixant sense món.

2 És verd allò que es pinta de verd

Ara, els gegants de la indústria química fan la seva publicitat en color verd, i el Banc Mundial renta la seva imatge repetint la paraula ecologia en cada pàgina dels seus informes i pintant de verd llurs préstecs. “En les condicions dels nostres préstecs hi ha normes ambientals estrictes”, aclareix el president de la Suprema banqueria del món. Som tots ecologistes, fins que alguna mesura concreta limita la llibertat de contaminació. Quan es va aprovar al Parlament de l’Uruguai una tímida llei de defensa del medi ambient, les empreses que llencen verí a l’aire i podreixen les aigües es van treure sobtadament la carasseta verda acabada de comprar i van cridar la seua veritat en termes que podrien ser resumits així: “els defensors de la natura són advocats de la pobresa, dedicats a sabotejar el desenvolupament econòmic i a espantar la inversió estrangera “. El Banc Mundial, en canvi, és el principal promotor de la riquesa, el desenvolupament i la inversió estrangera. Potser per reunir tantes virtuts, el Banc gestionarà, juntament amb l’ONU, l’acabat de crear Fons per al Medi Ambient Mondial. Aquest impost a la mala consciència disposarà de pocs diners -100 vegades menys del que havien demanat els ecologistes- per finançar projectes que no destrueixin la natura. Intenció lloable, conclusió inevitable: si aquests projectes requereixen un fons especial, el Banc Mundial està admetent, de fet, que tots els seus altres projectes fan un minso favor al medi ambient. El Banc s’anomena Mundial, com el Fons Monetari s’anomena Internacional, però aquests germans bessons viuen, cobren i decideixen a Washington. Qui paga, mana, i la nombrosa tecnocràcia mai escup el plat on mengen. Essent, com és, el principal creditor de l’anomenat Tercer Món, el Banc Mundial governa els nostres països captius que pel servei de deute paguen als seus creditors externs 250.000 dòlars per minut, i els imposa la seua política econòmica en funció dels diners que atorga o promet. La divinització del mercat, que compra cada vegada menys i paga cada cop pitjor, permet d’atipar-se de llepolies màgiques les grans ciutats del sud del món, drogades per la religió del consum, mentre els camps s’esgoten, es podreixen les aigües que els alimenten i una crosta seca cobreix els deserts que abans van ser boscos.

3 Entre el capital i el treball, l’ecologia és neutral

Es podrà dir qualsevol cosa d’Al Capone, però ell era un cavaller: el bo d’Al sempre enviava flors als soterrars de les seves víctimes…  Les empreses gegants de la indústria química, petroliera i automobilística van pagar bona part de les despeses de la Eco 92, la conferència internacional que a Rio de Janeiro es va ocupar de l’agonia del planeta. I aquesta conferència, anomenada Cimera de la Terra, no va condemnar les transnacionals que produeixen contaminació i viuen d’ella, i ni tan sols van pronunciar una paraula contra la il·limitada llibertat de comerç que fa possible la venda de verí. En el Gran Ball de Màscares de final del mil·lenni, fins i tot la indústria química es vesteix de verd. L’angoixa ecològica pertorba el somni dels grans laboratoris del món, que per ajudar la natura estan inventant nous conreus Biotecnològics. Però aquests insomnis científics no es proposen trobar plantes més resistents a les plagues sense l’ajut químic, sinó que cerquen noves plantes capacitades per resistir els pesticides i herbicides que aquests mateixos laboratoris produeixen. De les 10 empreses més grans del món productores de llavors, sis fabriquen pesticides (Sandoz, Cibao-Geigy, DeKalb, Pfiezer, Upjohn, Shell, ICI). La indústria química no té tendències masoquistes. La recuperació del planeta o el que ens quedi d’ell implica la denúncia de la impunitat dels diners i la llibertat humana. L’ecologia neutral, que més aviat s’assembla a la Jardineria, es fa còmplice de la injustícia d’un món on la menja sana, l’aigua neta, l’aire pur i el silenci no són drets de tots sinó privilegis dels pocs qui els poden pagar. Chico Mendes, obrer del cautxú, va caure assassinat a finals del 1988, a l’Amazònia brasilera, per creure el que creia: que la militància ecològica no es pot divorciar de la lluita social. Chico creia que la floresta amazònica no serà salvada mentre no es faci la reforma agrària a Brasil. Cinc anys després del crim, els bisbes brasilers van denunciar que més de 100 treballadors rurals moren assassinats cada any en la lluita per la terra, i van calcular que quatre milions de pagesos sense feina van a les ciutats des de les plantacions de l’interior. Adaptant les xifres de cada país, la declaració dels bisbes retracta tota l’Amèrica Llatina. Les grans ciutats llatinoamericanes, inflades a rebentar per l’incessant invasió d’exiliats del camp, són una catàstrofe ecològica: una catàstrofe que no es pot comprendre ni canviar dins dels límits de l’ecologia, sorda davant el clam social i cega davant el compromís polític .

4 La natura és a fora nostre

Als seus 10 manaments, Déu va oblidar esmentar la naturalesa. Entre les ordres que ens va enviar des del mont Sinaí, el Senyor hagués pogut afegir, posem per cas: “honrar la naturalesa de la qual formes part”. Però no se li va ocórrer. Fa cinc segles, quan Amèrica va ser apressada pel mercat mundial, la civilització invasora va confondre l’ecologia amb la idolatria. La comunió amb la natura era pecat. I mereixia càstig. Segons les cròniques de la Conquesta, els indis nòmades que usaven crostes per a vestir mai pelaven el tronc sencer, per no matar l’arbre, i els indis sedentaris plantaven conreus diversos i amb períodes de descans, per no fatigar la terra. La civilització que venia a imposar els devastadors monocultius d’exportació no podia entendre les cultures integrades en la natura, i les va confondre amb la vocació demoníaca o la ignorància. Per a la civilització que diu ser occidental i cristiana, la natura era una bèstia ferotge que calia domar i castigar perquè funcionés com una màquina, al nostre servei des de sempre i per sempre. La natura, que era eterna, ens devia esclavitut. Molt recentment ens hem assabentat que la natura es cansa, com nosaltres, els seus fills, i hem sabut que, com nosaltres, pot morir assassinada. Ja no es parla de sotmetre la natura, ara fins i tot els seus botxins diuen que cal protegir-la. Però en un o altre cas, natura sotmesa i natura protegida, ella és a fora nostre. La civilització que confon els rellotges amb el temps, el creixement amb el desenvolupament i allò gegant amb la grandesa, també confon la natura amb el paisatge, mentre el món, laberint sense centre, es dedica a trencar el seu propi cel.

Traducció: Xandre