Comiat

M’acomiade d’aquest bloc que va néixer amb la intenció d’adquirir coneixements sobre com crear i gestionar un bloc per després crear un altre per a un local d’oci.

Al remat el segón no s’ha creat i aquest ha durat un any i mig llarg.

Pot ser que de tant en tant publique alguna cosa més, però si ho faig serà de manera molt esporàdica.

Gràcies a les qui heu estat seguint el bloc i per tant també les meues neures.

"FINAL!"

Amb motiu de l’aniversari del dia de l’any 1975 que es van esgotar totes les existències de cava, re-publique aquest gran poema d’un gran home.

Joan Brossa

-Havies d’haver fet una altra fi;
et mereixies, hipòcrita, un mur a
un altre clos. La teva dictadura,
la teva puta vida d’assassí,

quin incendi de sang! Podrit botxí,
prou t’havia d’haver estovat la dura
fosca dels pobles, donat a tortura,
penjat d’un arbre al fons d’algun camí.

Rata de la més mala delinqüència,
t’esqueia una altra mort amb violència,
la fi de tants des d’aquell juliol.

Però l’has feta de tirà espanyol,
sol i hivernat, gargall de la ciència
i amb tuf de sang i merda. Sa Excremència!-

Glòria del bunyol,
ha mort el dictador més vell d’Europa.
Una abraçada, amor, i alcem la copa!

20 de novembre de 1975

La gent no s'adona del poder que té…

Joan Brossa

La gent no s’adona del poder que té:
amb una vaga general d’una setmana
n’hi hauria prou per a ensorrar l’economia,
paralitzar l’Estat i demostrar que
les lleis que imposen no són necessàries.

Ui, no sé pas com ho faré (fragments)

Enric Casasses

no ens “caldria” llei ni senyor)
per controlar-nos el cervell
els amos s’han fet un castell
emmurallat, s’han fet les lleis,
s’han organitzat -com uns reis
el món de la presó i la multa
(per menjar tranquils ells): resulta
que a més d’haver-nos definit
(sense saber com som de nit
ni de dia) i a més d’haver-nos
jutjat, a més poden voler-nos
ventar coces, bé prou que ho fan.

És per això que estem tots tan
ben amagats a dins del cap
nostre, pobre cap que no sap
exactament res de què va,
mentre el món, que no sap què es fa,
vol que treballem, que ens salvem,
que ens apuntem a algun harem
a algun ramat, que fem alguna
cosa, que conquistem la lluna
d’alguna manera: doncs bé,
com que encar no sé què faré
m’entretindré somiant truites
i des d’aquí baix, sense cuites
ni pressa ni pujar-hi mai
et miraré, rodó desmai
de l’espai, per tu va aquest vers
lluna, [pecat d'un univers
que és massa amic meu] perquè balles

el ball del fènix, de les falles

La gàbia feliç

Joan Brossa

La resignació cristiana és
la forma d’espiritualisme
de què més es valen
els qui disfruten de béns
materials i tot ho redueixen
a simples relacions de diner.

"L'església catòlica espanyola"

Joan Brossa

Puta paparra, carronya on fermenta
La claveguera de la llum del dia,
Apunta el seu coet lluna opulenta
I implora no fallir la punteria.

Teixeix sotanes una aranya lenta.
Com ballen amb les vides per la via
Que va del militar a la serventa!
Despullen amb les ungles pedreria.

Ens fa de mare i de pare, i s’engreixa
De tèrbola tenebra, i no desdenya
De beneir la reixa de la queixa.

Be mossegaire, mal de tots nosaltres,
Aquesta activitat d’ensenyar els altres
Aplica-te-la, porca, a tu mateixa.

Conte de Nadal

A vegades li costa traspassar les imatges de la pantalla. Endinsar-se entre els milers de punts lumínics i descobrir-se sota la pell dels protagonistes dels noticiaris. Li passa sovint. Reconeix que se li fa difícil sentir-se una persona en compte d’una figura dins una caixa. Ahir mateix, mentre es mirava les imatges de la darrera ofensiva militar sobre aquell petit i allargat territori segellat on s’amuntega un milió d’ànimes, es gratava la cella esquerra i ho provava.
400 morts en sis dies de bombardejos, deia la veu dels informatius. I ell intentava ser el moribund que gemegava dins d’una ambulància tronada davant la ràbia dels qui malden per cosir traus a cops de crits.
Però no podia.
O aquell altre xaval que llançava pedres als helicòpters com si fora una formiga que agonitza sota el dit índex d’un infant.
Però tampoc podia.
Fins i tot alguna de les ombres que fugien com a rates entre els edificis mig derruïts coronats per bolets gegants amb cos de fum.
Però se li feia impossible.
Tot seguit el televisor va mostrar un grup de periodistes que es miraven l’escena parapetats rere les seues càmeres d’objectius gegants i protegits sota cascs metàl·lics, vells, abonyegats, com si el fet de protegir-se no necessitara la mateixa tecnologia que el d’informar.
I aleshores li va pujar una arcada.
Perquè, no sap com, va poder colar-se entre aquells sentiments i va palpar la tensió i olorar la por i sentir cadascun dels batecs que acompanyaven el ritme frenètic del disparador de la càmera. I no estava segur si fou per la pell blanca o perquè en definitiva se sabia com ells, espectadors neutrals -o almenys això és el que creia- d’un dels conflictes més brutals, rutinaris, mediàtics i familiars -i com de miserable li resultava deduir-ho- de les barriades del nostre món.
I l’arcada es convertí en una sensació de vergonya que li va amarar els budells.
En aquell moment ja eren 400 els morts sota les bombes a la presó humana coneguda com franja de Gaza. Llàstima, pensava mentre apagava la pantalla.

Xavi Sarrià. Escriptor i cantant d’Obrint Pas.

Dret a sommiar. Eduardo Galeano

Faré vacances

Ovidi Montllor

Tot ben senzill
i ben alegre.
Em creureu mort.
Jo no hauré mort.
Faré vacances!
Faré vacances!

El color negre
que m’estime,
se’n vindra amb mi.
Jo sol de negre!

Beveu conyac,
i vi i caçalla.
I si m’arriba
el pressupost
I si m’arriba
el pressupost
beveu bon “wisky”.

Ràpidament,
em boteu foc.
Sóc valencià!
Sóc valencià!

I amb una capsa
de cartó,
Si no és molèstia
per als amics,
fiqueu  la pols
d’un servidor,
i el millor llibre
de poemes
d’aquell poeta
que creieu.

Es per anar
passant l’estona
amablement.
I al mateix temps,
aprendre, viure,
conèixer coses
i més coses
per a la propera
cançó a fer.

Porteu-me a Alcoi,
que és el meu poble
I allà on comença
el “Barranc del Cinc”,
prop d’un “romer”,
deixeu-me ja.
Així tindré l’aroma bo.

I a prop també
del rierol.
Així a les nits,
amb la quietud
vindrà la música.

Mireu també
de fomentar
els berenars
a la muntanya.
S’aproparan
per fi a mi
dolces xicones.

I despistant,
com qui no vol,
alçaré els ulls
i entrant pel peus
arribarè fins al seu cor.

Res d’adéus
ni de records.
Vaig de vacances!
Vaig de vacances!

Qualsevol dia
impensat,
us tornaré a emprenyar
amb les darreres
cançonetes.
amb les darreres
cançonetes.

Potser d’entrada
us estranyeu,
bé pel físic
o la veu.
Però seré altre cop jo.
Doncs com el mestre
Maragall,
també crec jo
amb la resurecció,
de la carn.

Seré més jove
i tornaré a estimar
a cada instant.
Ai les xiquetes!
Ai les donetes!
Ai quines joies!

I si per cas,
jo no ho crec pas,
encara dura
la vida dura,
doncs altre colp
de part dels bons,
segurament com sempre passa
els hi diran que són
Dolents,
que són dolents!
de part del bons
fins a la mort!
Però llavors,
no em moriré.
Però llavors,
no em moriré.
FARÉ VACANCES.
FARÉ VACANCES.
FARÉ VACANCES.
FARÉ VACANCES.
Ha ha ha ha ha ha ha

Diners

Enric Casasses

El dineral sí que no s’equivoca,
el cotxe amb rodes blanques del macarra
de mitjons blancs, la blancor de la coca
ratllant el marbre negre de la barra

d’un club tancat on la guitarra evoca
fam i pobresa perquè el ric bandarra
pugui permetre’s dir, plena la boca,
que estima la duresa de la parra

borda, com l’àrid àrid sol fantàstic
del poble que de jove abandonava
amb ben apresa la lliçó del càstig:

cal calcigar l’imbècil cap de fava
que es fot al mig del pas, i del teu fàstic
dóna’n gentil les molles a l’esclava.